Els residus van començar a esdevenir un problema quan els hàbits de consum de la societat van canviar i es va començar a imposar la cultura de l’envasat i sobretot dels envasos de “usar i llençar”. La primera solució al creixement de residus vàren ser els abocadors que es van anar omplint cada cop més de pressa amb la consegüent contaminació del sòl, les pudors i els riscos sanitaris per falta d’higiene.
En els països desenvolupats es va trobar una “solució” que semblava resoldre el problema de l’acumulació de residus: la incineració en reduïa fins a un 70% el volum, i les escòries es podien fer servir per aplanar camins i fer carreteres; la calor de la combustió permetia generar energia elèctrica i tèrmica. Tot semblava perfecte fins que cap a finals dels anys setanta, les anàlisis fetes els residus incinerats i als fums van donar com a resultat que la solució no era tan rodona com havia semblat inicialment: les cendres i els fums eren, i són, tòxics i perillosos.
Sense entrar a fons a descriure tot els procés, només donaré unes dades significatives per tal de fer-se una idea dels riscos de que estem parlant:
Dels residus que entren en una incineradora, aproximadament 1/3 part es converteix en cendres (partícules solides volàtils i sòlids incremats) i 2/3 s’emeten a l’atmosfera en forma de gasos (que no es vegin sortir per la xemeneia no vol dir que no s’emetin).
Els sòlids, depenent de quin tipus de residu es cremi, poden contenir gran diversitat d’elements, alguns altament contaminants com el diòxid de sofre, clor, fluor, sulfats, etc. així com metalls pesats, de manera que aquests residus s’han de tractar com a perillosos, han d’anar a abocadors especials i comporten riscos de contaminació en el sol i l’aigua per causa dels seu emmagatzemant i manipulació.
Dels gasos que surten per la xemeneia, a part dels típics de tota combustió com son el CO2 i el vapor d’aigua, quan els residus contenen derivats orgànics clorats, com el plàstic tipus PVC, es formen, a més, d’altres contaminants. Els que es poden considerar amb tota raó els més perillosos son les dioxines i els furans, ja que tenen la propietat de ser estables químicament i per tant, persistents (no desapareixen) i son, a més, bioacumulatius, és a dir, s’absorbeixen en el teixit adipós (als greixos del cos) de manera que una exposició continua i perllongada (com en el cas de tenir una incineradora pròxima) encara que els límits permesos d’emissió siguin baixos, i fins i tots si es compleixen escrupolosament aquests límits, l’acumulació de dioxines i furans al cos és la suma de totes les petites dosis de molts anys. Els efectes d’aquesta exposició no són immediats i, aparentment, no es produeix cap efecte nociu, però la gravetat de la qüestió es que les dioxines i furans afavoreixen el desenvolupament del càncer en els humans.
El problema es troba no pas en discutir la seva toxicitat, totalment demostrada, sinó en saber quin és el nivell de risc. Sobre aquesta qüestió no hi ha formules definitives. Només estadístiques a posteriori (quan el mal ja està fet) poden comparar la incidència entre la població exposada més directament o menys directament. Només cal posar de relleu la polèmica que es va produir fa pocs anys al Maresme, sobre la incidència de l’augment de malalties a la zones veïnes a la Incineradora de Residus de Mataró.
O el cas, més antic de Séveso (Italia) on la fuga accidental de dioxines a l’atmosfera va produir en els anys immediats un augment importantíssim dels casos de càncer.
El residus producte de la incineració són més tòxics que els seus precursors i agreuja el problema el fet que un residu que abans estava concentrat en un lloc, un cop cremat es dispersat a l’atmosfera i transformat en un altre tipus de residu de menys volum, però més tòxic. Queda escampat per els tres medis més importants de l’ecosistema: el sol, l’aigua i l’atmosfera.
Les mesures de control i les mesures correctores per evitar les emissions tòxiques a l’atmosfera (filtres, depuració de fums, rentat, ionitzat de partícules, etc.) no eliminen els contaminants, només els concentren, segons la seva eficàcia, en un altre lloc. Dit en altres termes: es procura evitar la dispersió però no es redueix la contaminació.
Una altra dificultat es la diversitat dels residus cremats que donen com a resultat una extensa gamma de productes de combustió que en dificulten i encareixen l’anàlisi i en fan difícil la mesura. La presa de mesures és puntual i no representa la contaminació mitjana, a més, aquests controls, des de el punt de vista econòmic són una càrrega, una pèrdua de rendibilitat i un cost d’explotació que es tracta de minimitzar. Tots coneixem com funciona el país on vivim i on queda, en la pràctica, l’exigència que es predica.
A l’octubre del 1998 es va donar a conèixer els resultats de la Comissió de la Comunitat Europea encarregada de proposar una Directiva sobre quina hauria de ser la Legislació Comunitària sobre l’incineració de residus. Aquesta proposta es va presentar al Parlament Europeu i al Consell, i es va aprovar el 4 de desembre del 2000 (Directiva 200/76/CE).
D’aquest llarg informe en ressaltaré alguns paràgrafs literals que poso entre cometes, prou reveladors de quina és la consideració i la visió del problema de la incineració des de un punt de vista que no es precisament el del ecologisme sinó el que recull els interessos nacionals dels Estats que en formen part:
A l’exposició de motius, es parla de que es vol corregir la disparitat de normes entre les incineradores especialitzades i la coincineració, perquè “cada vegada es destinen més residus a les instal·lacions de coincineració, a les que es poden aplicar normes ambientals menys rigoroses que les que s’imposen a les incineradores especialitzades”, i “no s’han establert valors límits d’emissió de dioxines i furans, encara que s’ha calculat que la incineració de residus no perillosos aporta fins a un 40% de les emissions de dioxines i furans a la Comunitat”.
Quan parla concretament de les dioxines i furans afirma “l’emissió per les incineradores d’alguns compostos orgànics ha suscitat considerable preocupació” “preocupa especialment d’entre els grups de dibenzodioxines i dibenzofurans, el més tòxic (2,3,7,8 TCDD) que és un cancerígen humà ben conegut. Se sap que aquest compostos produeixen cloracné a altes exposicions i es pensa que, a nivells molt baixos d’exposició crònica es dona una amplia gamma d’efectes no cancerosos com trastorns de la reproducció, del desenvolupament del fetus i disminució de les facultats mentals”.
Però aquests no són tots els perills, també d’altres contaminants són tan o més nocius: “ja que els residus contenen una amplia gamma de metalls pesats, aquest poden ser emesos amb els gasos de combustió o en les aigües residuals i els residus de la incineració” “el plom s’ha associat a trastorns en l’aprenentatge, alts nivells de cadmi està relacionat amb el càncer de pulmó i un sèrie d’efectes no cancerosos. S’ha comprovat que l’exposició al mercuri danya els ronyons, inclòs a baixos nivells” “a més, la incineració de residus genera emissions de gasos àcids i partícules: l’exposició a alts nivells de gasos àcids pot causar problemes respiratoris, mentre que el transport (dels residus) a llarga distància pot provocar danys als ecosistemes degut a l’acidificació” “l’existència de partícules a l’atmosfera s’ha relacionat amb efectes nocius de la salut humana de caràcter crònic i a gran escala, encara que no es coneixen completament els mecanismes a traves dels que es produeixen aquests efectes. La emissió de gasos àcids pot donar lloc a la formació de partícules secundàries i així contribuir a provocar efectes nocius per la salut”.
Ja es veu a venir que pot passar quan s’adverteix “les incineradores mal controlades poden emetre quantitats elevades de partícules i contribuir a provocar problemes ambientals a escala local” per això recomana uns requisits per el seguiment de les emissions a l’atmosfera “Es requereix un seguiment continu del CO, la pols, el carboni orgànic total (COT) el HCL, el HF, el SO2 i els òxids de nitrogen, així com el seguiment de la temperatura de la cambra de combustió, de la concentració d’oxigen, la pressió, la temperatura i l’humitat dels gasos resultats de la combustió”. “S’estableix un mínim de dos mesuraments a l’any de metalls pesats, dioxines i furans, i que en els primers dotze meses de funcionament s’haurà de fer un mesurament cada tres mesos” també posa límits als períodes de funcionament en condicions anormals “no es podrà, en cap cas, seguir incinerant residus durant un període superior a 4 hores ininterrompudes en cas que es superin els límits d’emissió; a més, la duració acumulada de funcionament en aquestes circumstàncies durant un any serà de menys de 60 hores”
Aquestes garanties però, la recentment aprovada pel Parlament de Catalunya Llei 11/2000, de 13 de novembre del 2000, Reguladora de la Incineració de Residus, les deixa en que “S’ha de constituir una comissió de seguiment, amb participació social, que vetlli pel funcionament correcte de les plantes d’incineració” “Les instal·lacions d’incineració de residus han de disposar d’un programa de vigilància contingudes en aquests programesi són d’accés públic, llevat que estiguin emparades pel règim de confidencialitat establert per la normativa vigent”.
La Directiva Europea fixa com a objectius “evitar efectes nocius per el medi ambient i la salut humana i, quan no sigui possible evitar-los, disminuir-los en la mesura del possible”.
Un del capítols més reveladors d’aquest estudi és quant, enfocant-ho des de la perspectiva econòmica en fa una avaluació dels costos i diu: “ Entre els costos, s’ha d’incloure un augment de la inversió per instal·lar o reformar l’equip de control de la contaminació i un augment dels costos de l’explotació degut a un major control del medi ambient o un major us de productes químics en el sistema de tractament de gasos. En primera instància, aquests costos correran a càrrec dels explotadors de les Centrals, no obstant, a mig termini, aquests costos es traspassaran als usuaris directes o indirectes de les instal·lacions, es a dir, als Ajuntaments i contribuents locals”. És ben clara aquesta conclusió: als explotadors de les instal·lacions els sortirà de franc contaminar i els contaminats haurem de pagar pel ” privilegi” de ser-ne les víctimes.
No acaba aquí l’aspecte econòmic, si fins ara s’ha avaluat els costos veiem quins son els beneficis que s’espera treure’n: “Un plantejament ben conegut es el que valora els beneficis utilitzant una estimació del que la població estarà disposada a pagar per reduir els riscos de mortalitat” però hi ha dubtes sobre quin criteri s’ha utilitzar: es podria suposar que les persones grans amb alguna malaltia crònica no estarien disposades a pagar “ja que la seva esperança de vida sovint es curta” i els efectes sobre ells d’unes conseqüències a llarg termini els afecten poc. Segons si s’utilitza un o altre criteri els beneficis econòmics seran mes o menys grans.
Es diu que “hi ha raons de pes per establir unes normes mínimes elevades per les incineradores, ja que la majoria estan situades en zones molt poblades o a prop d’aquests nuclis” però “desde un punt de vista econòmic, també es pot argumentar que les normes haurien de ser menys rigoroses en zones en que la població es menys densa o està menys exposada i on, per tant, el cost dels danys produïts per les emissions és més baix. I afegeix: “ valdria la pena de valorar la viabilitat de diferenciar valors límit per determinats contaminants de manera que es tinguessin en compte las variacions en els costos que porten aparellats els danys”. Sota aquest llenguatge fredament burocràtic hi ha l’avaluació del cost-benefici de perjudicar (contaminar, danyar la salut, escurçar la vida) a més o menys ciutadans i mes o menys territori. És el valor de la vida de les persones en números: l’avaluació del cost de danyar o malmetre la salut i el territori. Nosaltres, com a “població menys densa” tenim més números per poder ser contaminats a un cost més baix.
La incineració no és mai una tecnologia o un procediment “net” per desfer-se dels residus i produir energia. Encara que les mesures correctores siguin les exigides, com diu l’estudi de la comissió “hi ha una incertesa científica considerable respecte al efecte de les partícules en la mortalitat crònica i un debat científic respecte als efectes causats per l’exposició a llarg termini de baixes dosi d’aquests productes químics” “hi ha una sèrie d’efectes no quantificats que son: repercussions sobre la salut humana no relacionades amb el càncer, danys en l’ecosistema i la fauna, costos de neteja del sol afectat per les dioxines i furans, efectes negatius en la producció lletera (al superar certs nivells de concentració). I acaba amb la següent afirmació: “encara que en aquest moment no es possible donar un valor monetari a aquests efectes, es probable que augmentin els danys provocats per les emissions de dioxines i furans, i així augmenti el benefici de controls més estrictes”
Com a colofó d’aquestes reflexions cal dir que encara hi ha un problema afegit a la instal·lació d’una incineradora i és el cost d’amortització que genera. Això significa que un cop instal·lada necessita residus per cremar i si no n’hi ha prou d’un tipus n’haurà de cremar d’un altre però no es pot parar. Aquesta dinàmica actua en contra de l’aprofitament dels residus i també com a grup de pressió contra les polítiques de recollida selectiva, i el concepte de generació de un residu mínim, no afavoreix la conscienciació de la població respecte al reaprofitament i la reutilització i perpetua el malbaratament de matèries primeres no renovables.
Font: Plataforma Antiincineradora de la Vall del Ges
